No existeixen els miracles!

O creus que si??

el conseller Puig "recicla" les pertinences dels acampats a Catalunya

Sembla que ha trobat un lloc on guardar, probablement fins a revetlla de Sant Joan, la majoria de les pertinences sostretes (amb violència i intimidació) el passat divendres a la Plaça Catalunya de Barcelona:

Tenim el que votem... la majoria us ho haurieu d'haver pensat dos cops abans de fer-ho... I com a mostra, un altre botó:
En TRIAS i FERNANDEZ DIAZ ja flirtejen a Barcelona...

comença el desallotjament...

aquesta és la democràcia que votem:
DRETA i ultra DRETA vetllen per que es mantigui l'ordre: el seu ordre...

el perquè de la bombolla inmobiliària i la crisi econòmica

Avui m'han passat un video que resumeix molt be, de forma entretinguda, i amb molta raó, el perquè de tot plegat, que diria en @quimmonzo..:



Gaudiu-lo...!

Recordeu: en Josep Carreras (el tenor) està amb nosaltres!!

Tot i que el vídeo és curt, val la pena riure una mica i agrair el seu suport!

Video de Campanya de Reagrupament

Aquí teniu el primer vídeo que la gent de Reagrupament hem preparat per a la campanya electoral del 2010 a les eleccions al parlament del nostre pais:




Gaudiu-lo..

Salut i independència!

Despropòsits d'Esquerra Republicana (2009-2010)

2009

21/1/2009: Carod reivindica els avantatges de no ser Estat.

25/1/2009: Esquerra demana poder incorporar distintius "autonòmics" a les matrícules.

1/2/2009: La delegada del govern català a la UE diu que "el català ja hi està perfectament reconegut".

5/2/2009: Esquerra demana que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid.

25/2/2009: El govern català subvenciona cursos impartits i publicitats només en espanyol.

8/4/2009: El govern català atorga la Creu de Sant Jordi a Ana María Matute, signant del "Manifiesto por la lengua común".

14/5/2009: Ridao diu que no li van agradar els xiulets a l'himne espanyol a la final Barça-Athletic.

1/6/2009: L'Obra Cultural Balear considera "inacceptable" la substitució del senyal de TV3 pel del canal internacional.

12/6/2009: El jugador d'hoquei Miquel Masoliver denuncia que la reivindicació de les seleccions catalanes s'ha abandonat.

14/6/2009: Neix la plataforma "La nostra televisió" per a denunciar el baix nivell lingüístic de TV3.

16/6/2009: Esquerra rebutja la ILP per convocar un referèndum d'autodeterminació.

3/7/2009: El govern català diu que "Hem de mantenir els peatges per a regular la mobilitat".

4/7/2009: Esquerra pacta amb el PP el Consell de Garanties Estatutàries i impedeix que hi hagi majoria CiU-Esquerra.

19/7/2009: Ridao respon "No" a la pregunta "Convocaria demà, si pogués, un referèndum d'autodeterminació?"

26/7/2009: Ridao admet que l'acord de finançament no compleix 100% l'Estatut.

4/9/2009: Carod, sobre el veto de l'Estat espanyol a la consulta d'Arenys de Munt: "Els marcs legals s'han de respectar."

10/9/2009: Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt.

21/9/2009: El Servei d'Ocupació de Catalunya no pot atendre en català.

1/10/2009: Normalització Lingüística elimina els cursos de nivell D.

7/10/2009: Un estudi constata que els telenotícies de TV3 prioritzen el marc espanyol en política i economia.

19/10/2009: Ridao matisa la proclama del Puigmal: "El dret de decidir no és ni condició ni ultimàtum per als pactes."

13/12/2009: Puigcercós planteja una consulta en què una opció sigui "intentar reformar la Constitució".

14/12/2009: Puigcercós rebutja impulsar ara un referèndum d'àmbit nacional.

2010

24/2/2010: Neix el grup de periodistes Control Ç per reclamar que TV3 i Catalunya Ràdio recuperin el paper de "mitjans nacionals".

10/3/2010: S'aprova la llei de consultes, que requerirà sempre el permís de l'Estat espanyol.

4/4/2010: Puigcercós: "El tripartit no ha fracassat i no descarto repetir."

21/4/2010: Carod defineix el feixista Samaranch com "el català més important del món de l'esport".

29/4/2010: Xavier Vendrell (Esquerra) diu que "La legislatura vinent no és la de la independència".

6/7/2010: Carod fa costat a Montilla en la polèmica per la capçalera de la manifestació del 10-J.

14/7/2010: Ernest Benach justifica el seu vot contrari a la ILP per la consulta sobre la independència.

2/9/2010: La conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa (Esquerra) es fa enrere i nega l'obligatorietat del nivell C a la Universitat.

11/9/2010: El govern prohibeix l'accés del públic al monument de Rafael Casanova i és retirada la tradicional estelada.

30/9/2010: Plega la històrica llibreria Ona. La seva responsable denuncia que la conselleria de Cultura (Esquerra) se n'ha desentès.

20/10/2010: Mobicat denuncia que Esquerra paralitza l'operador de telefonia en català.

28/10/2010: Puigcercós: "Montilla s'equivoca rebutjant un nou tripartit."

29/10/2010: El nou model de finançament avalat per Esquerra aporta menys ingressos que els tres anys anteriors.

Despropòsits d'Esquerra Republicana mentre han tingut poltrona (2006-2008)

Avui he llegit al diari e-noticies algunes de les moltes coses que Esquerra ha fet, o deixat de fer, en contra de la Catalunya que tant diuen estimar-se durant els darrers 7 anys.

Si ja sabem que sentir la paraula Independència de la boca d'algú dels seus ha estat gairebé una quimera des dels temps dels mítings de campanya electoral del 2003, aquí podeu fer memòria de les moltes altres passes enrere que ens han ajudat a fer com a País durant la darrera legislatura:

2006
5/12/2006: Montilla imposa la bandera espanyola a la conselleria de Governació i Puigcercós obeeix.


2007
20/2/2007: Viatge de Carod a l'Índia: l'única bandera que el representa és l'espanyola.
27/3/2007: Esquerra retira l'oferta de referèndum a CiU feta per Xavier Vendrell en una calçotada.
10/10/2007: Esquerra considera una mostra de "normalitat institucional" que Montilla assisteixi a la desfilada militar de la Hispanitat.


2008
5/1/2008: Ridao desitja que Catalunya tingui un finançament com el del País Basc l'any 2023.
27/2/2008: Ridao: "El referèndum del 2014 és un esquer. Si no existeix, no passarà res."
21/4/2008: La ponència oficial per al congrés d'Esquerra obvia el referèndum.
29/4/2008: Esquerra es manifesta en contra del transvasament a Amposta, s'absté a Madrid i hi dóna suport a Barcelona.
16/5/2008: José Zaragoza (PSOE), sobre les eleccions internes a Esquerra: "Estem tranquils i contents perquè guanyarà Puigcercós."
1/7/2008: Ridao diu que la marxa d'Antoni Bassas és només per motius professionals.
7/7/2008: La Coordinadora d'Associacions per la Llengua denuncia la submissió del govern català davant la tercera hora d'espanyol.
23/7/2008: Catalunya estrena cursos d'integració de metges estrangers. La formació s'imparteix en espanyol.
20/9/2008: El govern català rebutja modificar la llei del tabac "per a no distanciar-nos d'Espanya".
18/11/2008: El tripartit rebutja exigir la llengua catalana als advocats d'ofici.

Video de Campanya de Reagrupament

I aquest és un altre vídeo de presentació de Reagrupament per a les properes eleccions del 28-N.



Salut i Independència!

me gustan los catalanes

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e
integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos,
árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que
afectan ahora a Francia; es un ejemplo.


Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I
nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los
conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que
pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del
gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y
antes de empuñar las armas refirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola
guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las
batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón.
Cataluña había dejado de ser una nación soberana.
Desde entonces, cada 11 de
septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se
manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por
cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento
trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador
y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas
lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida,
y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos
países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde
crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en
boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero
los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La
población catalana se define por una doble característica: el seny y la
rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.. Tenía
seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la
ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la
subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se
levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es
igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny
le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade
(frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el
metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter
catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar
a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la
exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste,
que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».


Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la
razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el
Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo
porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una
ciudad abierta, tolerante y discreta.

Firmado:
Ramón Chao, músico, escritor y periodista, Caballero de las Artes y las
letras por el Gobierno Francés. Y padre del cantante Manu Chao.

SI a la Independència

El proper dia 13 de Desembre hem de ser majoria els que, podent exercir un dels més valuosos drets de la democràcia, feu sentir la vostra veu a tot el País

La dignitat de Catalunya

Copio íntegra l'editorial que 12 diaris catalans (i no tan catalans) han publicat avui, de forma acordada i conjunta.

Val a dir que estaria be que us pregunteu quins antecedents existeixen... a mi tan sols em ve a la memòria un cas, poc després d'uns sagnants atemptats a Madrid, en què algú va provar d'enganyar, mitjançant la coacció i manipulació d'alguns d'aquests diaris, tot un Estat de Dret i les Nacions que, encara, en formaven part.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Rosa Díez amb el poble Saharaui????

M'ha sobtat sobre manera veure avui unes imatges de la Rosa Díez, fent-se propaganda d'ella mateixa al primer congrés d'UPyD celebrat avui a la capital d'espanya, i com no m'ho podia creure, he començat a investigar una mica sobre el tema... Necessitava saber si era veritat el que acabava de veure, i perquè.

(emblema de la convocatòria del primer congrés d'UPyD...

en Rouco Varela deu ser amic de la Rosa)

A la primera pregunta he trobat resposta de seguida: Rosa Díez dóna suport a la independència del Sahara Occidental.... Creia haver vist una bandera saharaui sobre l'atri des del qual parlava, però he pensat que els meus ulls m'enganyaven, segur.

Però no... És veritat...!!! No m'ho puc creure...

I és una pena... Per tota la gent que paga a diari viure en una societat on la democràcia encara ha d'arribar.

Però sobretot per la senyora Rosa Díez, que sembla no ser capaç de fer paral·lelismes evidents:

- "UPyD en La Rioja se adhiere a la convocatoria de la Coordinadora Estatal de Asociaciones Solidarias con el Sáhara y denunciar el abandono que desde hace 33 años sufre el pueblo saharaui, al tiempo que exige la independencia del Sáhara Occidental y el respeto a los derechos humanos en las zonas ocupadas por Marruecos."

Collons!!! El mateix que volem per Catalunya i Euskadi !!!

- "su partido inequívocamente nacional será necesario mientras el PP y el PSOE no se comporten como fuerzas nacionales "y no sometidas a los nacionalistas"

Si jo fos saharaui li demanaria a aquesta dona i els seus fans que deixessin de donar-nos suport...

Però com soc català, li demano coherència (si, ja se que no en te gaire, aquest personatge) i que si, com ella mateixa diu, la política és la seva vocació, deixi de presentar dobles (o triples) discursos, i es mostri tal i com és de veritat, una llavor del franquisme que, calenteta dins d'alguna tifa de rumiant, ha trigat una mica més que d'altres a fer arrels i començar a créixer.

El senyor Sistach es fa gran

És una pena que un home gran i que ha tingut una història de vida basada, en teoria, en la seva entrega als altres, arribi un dia en que parli per parlar, sense saber, ancorat en un segle que la majoria vam deixar enrere fa molt de temps (parlo del XIX, no pas del XX).

Aquest matí, en una entrevista a Catalunya Informació, el pobre home ha dit, entre moltes altres coses, una cosa que m'ha cridat especialment l'atenció, donat que és de suposar que aquest senyor vetlla pels interessos de tots els cristians, i no només d'aquells amb una ideologia política concreta:

"El aborto no puede ser un derecho". I punt.

Que es fotin les joves que, per un error o descuït, es quedin embarassades. Que tinguin la criatura, i si aquesta s'ha de morir de gana quan vingui al món, que s'ho hagessin rumiat abans de mullar.

Que es foti la dona que ha sigut objecte d'una agressió sexual, que aprengui a cuidar el fruit del seu diable, que allò que més odiarà a la seva vida, li porti uns mesos més tard allò que serà el que més s'haurà d'estimar.

Que aquells nadons condemnats per la Mare Natura a néixer amb problemes sense cura visquin per sempre enganxats a aquells aparells que salven la vida dels que, quan es fan grans, en necessiten d'elles.

Que no passa res, que tota l'Església sencera, amb el senyor arquebisbe de Barcelona al davant, vindran a ajudar-los i ajudar-les, i patiran amb ells i elles com han fet, pels segles dels segles, amén.

resurreció

Més d'un any en silenci és massa...
I hi ha tantes coses a dir, de nou, que no puc continuar callant.

Les entrades personals que havia en aquest bloc han estat traslladades a un altr, desconegut, per què les paraules no se les ha d'endur el vent. Els vostres comentaris, que recorden el que deien aquelles lletres sense sentit, quedaran aquí, per recordar-les.

Acción desde los Bloggers

Siempre pensé que la unión hace la fuerza, y que el poder del pueblo es el más fuerte que existe.
Cuando unos cuantos miles de personas en todo el mundo se proponen algo, se consigue...

Hoy es el Blog Action Day, y se intenta discutir a nivel mundial sobre algo que nos atañe y preocupará cada vez más: La pobreza.

Si os interesa seguir la inciciativa, haced clic aquí:


.

gente buena

Noche polar

llum al fons del túnel

cambio de planes